Introducció
Presentem una anàlisi narrativa de Mc
8,27-30, un episodi frontissa en aquest evangeli.
1. Mc 8,27-30: Altres episodis sobre la identitat de Jesús i
resolucions a les quals porta el relat.
1.1.
Altres
episodis sobre la identitat de Jesús abans i després de Mc 8,27-30.
Els
episodis sobre la identitat de Jesús són abundants i molt variats en aquest
evangeli. Així, podem trobar el títol obert (1,1), el baptisme de Jesús
(1,9-11), alguns exorcismes (1,24-25; 3,11-12) i la transfiguració (9,2-13).
Hi destaquen també els fragments que tracten sobre l'autoritat
de Jesús i l'origen d'aquesta amb ocasió de les trames de conflicte.
Així, a l'inici de l'evangeli, preval la sorpresa i l'admiració
de la multitud i dels deixebles per aquesta autoritat
(1:16-20.22.27.28.32-33.37.45; 2,2). A més, hi destaca la manca de comprensió per
part d'aquests (4,41; 6,52; 7,18; 8,14-21).
En aquest fragment, Pere reconeix Jesús com "l'Ungit"
(8,29) i sembla avançar en aquest coneixement, però les reaccions dels
deixebles als anuncis de la passió tornen a mostrar incomprensió, així com ambicions
personals (8,32-33; 9,32-37; 10,35-45).
En arribar a Jerusalem, Jesús entra en conflicte amb les
autoritats del temple i se li atribueix l'autoritat de fill de David (10,47-48;
11,10). En contrast amb l'autoritat humana del temple, Jesús es presenta com un
nou santuari "no fet per mans d'home" (14,58).
Des del seu prendiment, els interrogatoris revelen que no
és només un profeta que fa miracles sinó quelcom més profund (14,61-62). Després, la ironia del rètol de la
creu mostra que és rei (15,26) i la confessió del centurió l'identifica com a
Fill de Déu (15,39).
Finalment,
la resurrecció permet entendre qui és des de la perspectiva d'una nova etapa (8,31;
9,31; 10,34; 16,6-7)[1].
Narrativament,
molts d'aquests recursos, així com el secret messiànic (1,34; 3,12; 8,30; 9,9),
desafien al lector i el provoquen a l'adhesió a Jesús i als seus valors.
1.2.
Resolucions
a les quals porta el relat.
Davant
la pregunta de Jesús, els deixebles expressen opinions populars semblants a les
de 6,14-15, les quals recullen tradicions prepasquals: Jesús és un profeta, o
Joan Baptista ressuscitat o Elies[2], percepcions que resulten
desencertades, si ens fixem en la segona pregunta de Jesús.
En
contrast, segons aquest evangeli, Pere mostra una comprensió més profunda i
encertada. Bàsicament, li respon a Jesús que és l'Ungit, un títol messiànic, objecte
de molta expectació, però sense significacions homogènies i definides en aquest
estadi del judaisme[3]. La peculiaritat
del text és l'article definit ὁ (Χριστός) que suggereix
que és un terme cristià postpasqual amb connotacions més definides[4].
A
més, la prohibició de dir res a ningú també apunta a la revelació plena a la
creu, de forma que l'epifania, que ara és privada en el cercle dels deixebles,
s'anirà fent progressivament més pública[5].
En
el següent episodi, Jesús intenta evitar malentesos sobre el messianisme com un
salvador gloriós i triomfant[6]. Així, explicarà que la seva missió
significa sofriment, mort i resurrecció[7]. Per tant, el
seu messianisme es manifesta lligat a la passió i la creu.
Finalment,
el centurió, un gentil, identifica el Messies crucificat com a Fill de Déu
(15,39). Aquesta confessió forma una inclusió amb tot l'evangeli (1.1.11) que dona
a tota l'obra de Marc una significació cristològica: Jesús és l'Ungit, Fill de
Déu, que mor a la creu i ressuscita per salvar totes les nacions.
2.
Raó
per ser un text nuclear en l'obra de Marc.
Fins
a aquest moment, els deixebles no han comprés la missió de Jesús i han rebut retrets
per aquest motiu. Amb la confessió, ells coneixen que Jesús és l'Ungit, però,
d'ara endavant, la seva incomprensió es trasllada a la mena de Messies que és (9,
32; 10,32)[8].
Marc
ha considerat essencial tant aquest episodi com el seu emplaçament. De fet, ha
estat preparat per avançat per la guarició del cec, metàfora d'il·luminació espiritual
(8,22-25).
Jesús
comença a mostrar la necessitat de patir sofriment i mort per a fer present el
Regne de Déu, però no una mort estèril, sinó una que condueix a la resurrecció.
Després
de la confessió, Jesús prohibeix divulgar la notícia per evitar la idea errònia
d'un Messies polític[9], així com per diferir la revelació
plena al moment de la creu.
La perícope
següent, en què Jesús anuncia la passió, mort i resurrecció és crucial. Hi
destaca la figura del 'Fill de l’Home' (Dn 7,13), que inclou la tasca celestial
amb la de Jesús com a Messies i Fill de Déu del final dels temps (2,10.28)[10].
En
el gènere literari evangeli seria important fer-se la pregunta, ¿quin significat
salvífic té la confessió de Cesarea?
El
teòleg alemany Joachim Jeremias reflexionava que, a partir d'ella, dinar amb
Jesús significava anticipar el banquet escatològic, alegrant-se del fet que
havia arribat el temps de la redempció i del perdó[11].
Tanmateix,
del text, es pot veure aquesta atribució del títol messiànic, però limitada a
evitar el malentès d'un messianisme polític a través de l'anunci de la passió.
És a
dir, per a la comunitat, a partir d'aquí, ja no es tracta de seguir un profeta
miracler, sinó de ponderar el preu a pagar per ser deixeble[12], el qual té, com a contrapartida,
una visió privilegiada dels ensenyaments i, al cap i a la fi, la resurrecció.
3.
El final
de la primera part o el principi de la segona part?
L'episodi
actua com un clímax que resol la tensió generada pels interrogants sobre qui és
Jesús (4,41, 8,29), tancant-los sobre l'Ungit del títol (1,1), així com l'inici
d'una transició geogràfica, en la qual termina la missió a Galilea i comença a
enfilar-se la de Jerusalem[13].
Com
a relat de seguiment, es passa dels miracles amb ensenyaments, que predominaven
a la primera part, a definir el discipulat a la llum de la creu[14].
En aquest sentit, els deixebles apareixen a l'inici i al
final[15], actuant com a
connectors. El canvi de nom de "Cefes" a "Père indica un canvi
de paper narratiu, actuant ara com a portaveu d'aquests[16].
Tanmateix,
la resposta a la pregunta sobre la identitat de Jesús resulta insuficient, demanant
ser completada amb l'anunci de la passió i les seves implicacions (8,31-38).
El
"camí" cap a Jerusalem (8,27; 9,33s; 10,17.32.33.46.52; 11,8),
significa el seu destí a la passió i creu amb referències al servent sofrent de
l'AT (Sv 2,12-20; 5,1-7; Sl 118,22), la qual cosa també suggereix el camí messiànic
(1,2 ss.; 9,12 ss.) i el camí de sofriment que han de seguir els deixebles, el
qual és necessari perquè es compleixin les Escriptures[17].
D'aquesta
manera, ens trobem amb els tres anuncis de la passió, la mort, la confessió del
centurió i la resurrecció, a què apunta l'episodi.
Conclusió
La
confessió de Pere a Cesarea és un moment clau de revelació messiànica i un punt
d'inflexió que connecta narrativa, geogràfica i cristològicament la primera
part amb el final de l'evangeli.
Bibliografia
Bíblia Catalana Interconfessional, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya,
Claret, Societat bíblica, 2014.
Coenen, L., Beyreuther, E.; Bietenhard, H. (eds.), Diccionario
teológico del Nuevo Testamento, II., Salamanca:
Sígueme 1993.
Daily dose of Greek [en línia] https://dailydoseofgreek.com/.
France, R. T., The gospel of Mark. A commentary on the greek text, Michigan:
Eerdmans Publishing Co. 2002.
Gnilka, J., El evangelio según san
Marcos II (Biblioteca de estudios bíblicos 56) Salamanca: Sígueme 1999.
Jeremias, J., Abba.
El mensaje central del Nuevo Testamento,
Sígueme: Salamanca 1983.
Lentzen-Deis, F., Comentario al
evangelio de Marcos. Modelo de nueva evangelización, Estella: Verbo Divino
1998.
[1] France, The gospel of Mark 25-26.D
[2] Jesús com a Joan Baptista
ressuscitat està en la línia de la temença d'Herodes (6,14-16). Elies com a
precursor del Messies, segons Ml 4,5-6, serà identificat per Jesús amb Joan
Baptista (9,12-23).
[3] Els manuscrits del Mar Mort mostren la gran diversitat de l'expectació
messiànica. Coenen, Beyreuther,
Bietenhard, Diccionario 83.
[4] El Crist postpasqual constitueix l'acomodació a Jesús de Natzaret del
rei salvador d'Israel promès pels profetes, que serà reconegut per Déu en ressuscitar-lo.
Coenen, et al., Diccionario 383-388. GNILKA, El
evangelio … 25.
[5] Schweitzer va entendre el silenci messiànic com "la fonamental
foscor de Déu", que només pot ser entesa en el seguiment i que espera la seva
revelació en la creu.
[6] Aquestes són, irònicament, les que s'utilitzen en les acusacions i
condemna. Cfr. Mc 15,2.18.
[7] Lentzen-Deis, Comentario al evangelio
de Marcos. 265-266.
[8] Gnilka, El
evangelio … 32.
[9] Wrede va entendre el silenci messiànic com una construcció
dogmàtica per justificar post-mortem el messianime de Jesús (Das
messianische, 1901); però aquí l'entenem com Cullmann, Taylor i Schmid, és
a dir, per evitar malentesos polítics i culturals. Cfr. Gnilka, El evangelio … 195.
[10] Lentzen-Deis, Comentario
… 264.
[11] Jeremias, J., Abba 263.
[12] Gnilka, El
evangelio … 14.
[13] Entren en Judea poc després (10,1).
[14] Gnilka, El
evangelio … 14.
[15] Gnilka, El
evangelio … 24.
[16] Gnilka, El
evangelio … 29-30
[17] Gnilka, El
evangelio … 26.
