Lamentaciones 3 en la historia

En esta presentación, se ofrece un breve análisis exegético del capítulo 3 del libro de las Lamentaciones y un estudio de cómo se ha entendido este texto en diferentes contextos hermenéuticos.

La confessió de Pere a Cesarea de Filips (Mc 8,27-30)

 

Introducció

Presentem una anàlisi narrativa de Mc 8,27-30, un episodi frontissa en aquest evangeli.

1.     Mc 8,27-30: Altres episodis sobre la identitat de Jesús i resolucions a les quals porta el relat.

1.1.         Altres episodis sobre la identitat de Jesús abans i després de Mc 8,27-30.

Els episodis sobre la identitat de Jesús són abundants i molt variats en aquest evangeli. Així, podem trobar el títol obert (1,1), el baptisme de Jesús (1,9-11), alguns exorcismes (1,24-25; 3,11-12) i la transfiguració (9,2-13).

Hi destaquen també els fragments que tracten sobre l'autoritat de Jesús i l'origen d'aquesta amb ocasió de les trames de conflicte.

Així, a l'inici de l'evangeli, preval la sorpresa i l'admiració de la multitud i dels deixebles per aquesta autoritat (1:16-20.22.27.28.32-33.37.45; 2,2). A més, hi destaca la manca de comprensió per part d'aquests (4,41; 6,52; 7,18; 8,14-21).

En aquest fragment, Pere reconeix Jesús com "l'Ungit" (8,29) i sembla avançar en aquest coneixement, però les reaccions dels deixebles als anuncis de la passió tornen a mostrar incomprensió, així com ambicions personals (8,32-33; 9,32-37; 10,35-45).

En arribar a Jerusalem, Jesús entra en conflicte amb les autoritats del temple i se li atribueix l'autoritat de fill de David (10,47-48; 11,10). En contrast amb l'autoritat humana del temple, Jesús es presenta com un nou santuari "no fet per mans d'home" (14,58).

Des del seu prendiment, els interrogatoris revelen que no és només un profeta que fa miracles sinó quelcom més profund (14,61-62). Després, la ironia del rètol de la creu mostra que és rei (15,26) i la confessió del centurió l'identifica com a Fill de Déu (15,39).

Finalment, la resurrecció permet entendre qui és des de la perspectiva d'una nova etapa (8,31; 9,31; 10,34; 16,6-7)[1].

Narrativament, molts d'aquests recursos, així com el secret messiànic (1,34; 3,12; 8,30; 9,9), desafien al lector i el provoquen a l'adhesió a Jesús i als seus valors.

1.2.         Resolucions a les quals porta el relat.

Davant la pregunta de Jesús, els deixebles expressen opinions populars semblants a les de 6,14-15, les quals recullen tradicions prepasquals: Jesús és un profeta, o Joan Baptista ressuscitat o Elies[2], percepcions que resulten desencertades, si ens fixem en la segona pregunta de Jesús.

En contrast, segons aquest evangeli, Pere mostra una comprensió més profunda i encertada. Bàsicament, li respon a Jesús que és l'Ungit, un títol messiànic, objecte de molta expectació, però sense significacions homogènies i definides en aquest estadi del judaisme[3]. La peculiaritat del text és l'article definit ὁ (Χριστός) que suggereix que és un terme cristià postpasqual amb connotacions més definides[4].

A més, la prohibició de dir res a ningú també apunta a la revelació plena a la creu, de forma que l'epifania, que ara és privada en el cercle dels deixebles, s'anirà fent progressivament més pública[5].

En el següent episodi, Jesús intenta evitar malentesos sobre el messianisme com un salvador gloriós i triomfant[6]. Així, explicarà que la seva missió significa sofriment, mort i resurrecció[7]. Per tant, el seu messianisme es manifesta lligat a la passió i la creu.

Finalment, el centurió, un gentil, identifica el Messies crucificat com a Fill de Déu (15,39). Aquesta confessió forma una inclusió amb tot l'evangeli (1.1.11) que dona a tota l'obra de Marc una significació cristològica: Jesús és l'Ungit, Fill de Déu, que mor a la creu i ressuscita per salvar totes les nacions.

2.     Raó per ser un text nuclear en l'obra de Marc.

Fins a aquest moment, els deixebles no han comprés la missió de Jesús i han rebut retrets per aquest motiu. Amb la confessió, ells coneixen que Jesús és l'Ungit, però, d'ara endavant, la seva incomprensió es trasllada a la mena de Messies que és (9, 32; 10,32)[8].

Marc ha considerat essencial tant aquest episodi com el seu emplaçament. De fet, ha estat preparat per avançat per la guarició del cec, metàfora d'il·luminació espiritual (8,22-25).

Jesús comença a mostrar la necessitat de patir sofriment i mort per a fer present el Regne de Déu, però no una mort estèril, sinó una que condueix a la resurrecció.

Després de la confessió, Jesús prohibeix divulgar la notícia per evitar la idea errònia d'un Messies polític[9], així com per diferir la revelació plena al moment de la creu.

La perícope següent, en què Jesús anuncia la passió, mort i resurrecció és crucial. Hi destaca la figura del 'Fill de l’Home' (Dn 7,13), que inclou la tasca celestial amb la de Jesús com a Messies i Fill de Déu del final dels temps (2,10.28)[10].

En el gènere literari evangeli seria important fer-se la pregunta, ¿quin significat salvífic té la confessió de Cesarea?

El teòleg alemany Joachim Jeremias reflexionava que, a partir d'ella, dinar amb Jesús significava anticipar el banquet escatològic, alegrant-se del fet que havia arribat el temps de la redempció i del perdó[11].

Tanmateix, del text, es pot veure aquesta atribució del títol messiànic, però limitada a evitar el malentès d'un messianisme polític a través de l'anunci de la passió.

És a dir, per a la comunitat, a partir d'aquí, ja no es tracta de seguir un profeta miracler, sinó de ponderar el preu a pagar per ser deixeble[12], el qual té, com a contrapartida, una visió privilegiada dels ensenyaments i, al cap i a la fi, la resurrecció.

3.     El final de la primera part o el principi de la segona part?

L'episodi actua com un clímax que resol la tensió generada pels interrogants sobre qui és Jesús (4,41, 8,29), tancant-los sobre l'Ungit del títol (1,1), així com l'inici d'una transició geogràfica, en la qual termina la missió a Galilea i comença a enfilar-se la de Jerusalem[13].

Com a relat de seguiment, es passa dels miracles amb ensenyaments, que predominaven a la primera part, a definir el discipulat a la llum de la creu[14].

En aquest sentit, els deixebles apareixen a l'inici i al final[15], actuant com a connectors. El canvi de nom de "Cefes" a "Père indica un canvi de paper narratiu, actuant ara com a portaveu d'aquests[16].

Tanmateix, la resposta a la pregunta sobre la identitat de Jesús resulta insuficient, demanant ser completada amb l'anunci de la passió i les seves implicacions (8,31-38).

El "camí" cap a Jerusalem (8,27; 9,33s; 10,17.32.33.46.52; 11,8), significa el seu destí a la passió i creu amb referències al servent sofrent de l'AT (Sv 2,12-20; 5,1-7; Sl 118,22), la qual cosa també suggereix el camí messiànic (1,2 ss.; 9,12 ss.) i el camí de sofriment que han de seguir els deixebles, el qual és necessari perquè es compleixin les Escriptures[17].

D'aquesta manera, ens trobem amb els tres anuncis de la passió, la mort, la confessió del centurió i la resurrecció, a què apunta l'episodi.

Conclusió

La confessió de Pere a Cesarea és un moment clau de revelació messiànica i un punt d'inflexió que connecta narrativa, geogràfica i cristològicament la primera part amb el final de l'evangeli.

Bibliografia

Bíblia Catalana Interconfessional, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, Claret, Societat bíblica, 2014.

Coenen, L., Beyreuther, E.; Bietenhard, H. (eds.), Diccionario teológico del Nuevo Testamento, II., Salamanca: Sígueme 1993.

Daily dose of Greek [en línia] https://dailydoseofgreek.com/.

France, R. T., The gospel of Mark. A commentary on the greek text, Michigan: Eerdmans Publishing Co. 2002.

Gnilka, J., El evangelio según san Marcos II (Biblioteca de estudios bíblicos 56) Salamanca: Sígueme 1999.

Jeremias, J., Abba. El mensaje central del Nuevo Testamento, Sígueme: Salamanca 1983.

Lentzen-Deis, F., Comentario al evangelio de Marcos. Modelo de nueva evangelización, Estella: Verbo Divino 1998.

 

---

[1] France, The gospel of Mark 25-26.D

[2] Jesús com a Joan Baptista ressuscitat està en la línia de la temença d'Herodes (6,14-16). Elies com a precursor del Messies, segons Ml 4,5-6, serà identificat per Jesús amb Joan Baptista (9,12-23).

[3] Els manuscrits del Mar Mort mostren la gran diversitat de l'expectació messiànica. Coenen, Beyreuther, Bietenhard, Diccionario 83.

[4] El Crist postpasqual constitueix l'acomodació a Jesús de Natzaret del rei salvador d'Israel promès pels profetes, que serà reconegut per Déu en ressuscitar-lo. Coenen, et al., Diccionario 383-388. GNILKA, El evangelio … 25.

[5] Schweitzer va entendre el silenci messiànic com "la fonamental foscor de Déu", que només pot ser entesa en el seguiment i que espera la seva revelació en la creu.

[6] Aquestes són, irònicament, les que s'utilitzen en les acusacions i condemna. Cfr. Mc 15,2.18.

[7] Lentzen-Deis, Comentario al evangelio de Marcos. 265-266.

[8] Gnilka, El evangelio … 32.

[9] Wrede va entendre el silenci messiànic com una construcció dogmàtica per justificar post-mortem el messianime de Jesús (Das messianische, 1901); però aquí l'entenem com Cullmann, Taylor i Schmid, és a dir, per evitar malentesos polítics i culturals. Cfr. Gnilka, El evangelio … 195.

[10] Lentzen-Deis, Comentario … 264.

[11] Jeremias, J., Abba 263.

[12] Gnilka, El evangelio … 14.

[13] Entren en Judea poc després (10,1).

[14] Gnilka, El evangelio … 14.

[15] Gnilka, El evangelio … 24.

[16] Gnilka, El evangelio … 29-30

[17] Gnilka, El evangelio … 26.

Guarició de la filla de la sirofenícia (Mc 7,24-31)

 Introducció

Aquest post analitza narrativament el relat de la guarició de Jesús de Mc 7,24-31.

1. Subgèneres literaris.

Presenta bastants elements de l'esquema del relat guariment-exorcisme típic d'aquest evangeli[1]: 1. S'introdueix la suplicant i el motiu (25-26). 2. La suplicant mostra fe per a obtenir la guarició (25,28). 3. La suplicant s'agenolla i mostra actitud de submissió a Jesús (25). 4. Jesús compleix la petició realitzant l'exorcisme (29).

Malgrat això, cal destacar que existeixen particularitats: 1. L'ambientació és en una casa. 2. La suplicant no és jueva, sinó sirofenícia. 3. L'obstacle és la reticència inicial de Jesús mateix. 4. La posseïda no està present. 5. La suplicant no desobeeix l'ordre. 6. No hi ha reacció de la multitud.

Finalment, la discussió central es desenvolupa en forma de paràbola o enigma al·legòric. Jesús s'explica amb uns símbols: els "fills" són els jueus, el "pa", la Torà pels hebreus, aquí és el do de la salvació, i els "gossets" són els gentils. La dona entén el missatge i contesta per a dir que ella també mereix l'ajuda.

2. Recursos narratius.

La trama és de conflicte, amb un problema inicial (una dona no jueva demana Jesús que curi la seva filla), seguit de la negativa de Jesús, la resposta de la dona i, finalment, la resolució (un exorcisme, juntament amb la corresponent comprovació). A més, podem veure una tensió entre Regne de Déu ocult i el Regne de Déu que es revela.

En aquest sentit, es poden pressentir algunes barreres metafòriques. En primer lloc, està la barrera religiosa entre allò pur i allò impur. A més, està la barrera cultural entre el món del judaisme i el de la gentilitat. I, finalment, està la frontera missional  entre Israel i tots els pobles. Així doncs, podem observar que Jesús trenca aquestes barreres. Això es representa, per exemple, pel pas de Genesaret a Tir, que és una ciutat típicament pagana, i la nacionalitat sirofenícia de la suplicant.

D'altra banda, només hi ha dos personatges. La dona sirofenícia és un personatge pla, típic de Marc, que demana amb fe[2]. En aquest cas, s'acosta, s'agenolla, demana i insisteix, tot mostrant una fe perseverant i amorosa vers la seva filla. De l'altra banda, està Jesús, un personatge rodó, que canvia d'opinió. Inicialment, pensa que la salvació és només per als jueus, però s'adona, posteriorment, que el do de Déu correspon també als gentils.

En aquest context, la perícope presenta un quiasme: 1. Introducció de la dona (ABA'B')[3]. 2. Diàleg entre Jesús i la dona (abb'a')[4]. I 3. Resultat de l'exorcisme (abca'b'c')[5]. Aquest recurs subratlla l'accés dels gentils al Regne de Déu.

Finalment, Marc presenta els valors de la fe i de ser el més petit[6], usant els diminutius θυγάτριον, "nineta", i κυναρίον, gosset. 

3.        Conclusions teològiques.

Inicialment, el fet que Jesús volgués passar desapercebut presenta l'anomenat secret messiànic.

A més, la missió de Jesús supera les barreres religioses, culturals i ètniques escampant el do de Déu en els pagans[7], tot i que, a la teologia de Marc, aquests va després dels jueus[8].

Per altra banda, la fe perseverant i el fet de ser el més petit són claus per discernir la missió salvadora de Jesús.

4.        Proposta d'actualització.

El text dona visibilitat a una dona. De fet, en Israel, les dones eren marginades i invisibilitzades. No obstant això, en l'evangeli de Marc, les dones tenen un paper important. Són les primeres testimonis de la resurrecció. En el relat, a més, se subratlla la fe insistent i abnegada de la dona i l'acció dignificadora de Jesús cap a ella.

Una altra perspectiva del text són "els altres". En aquest sentit, el text de Marc és universalista. Desafia la pretensió d'exclusivitat de la salvació d'Israel, poble elegit. En el text, Jesús transforma el prejudici cultural o racial en una oportunitat de predicar i realitzar el Regne de Déu.

En definitiva, el guariment de la filla de la sirofenícia convida a promoure relacions més justes; així com, superar prejudicis i obrir-se a tot el món en l'evangelització.

Conclusió:

La guarició de la filla de la sirofenícia mostra que la fe i la petitesa són valors de la sobirania de Déu, que és universal.

Bibliografia

Bíblia catalana interconfessional, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, Claret, Societat bíblica, 2014.

Cardó, C., La mujer sirofenicia (Mc 7, 24-30) [en línia] https://parroquiadefatimamiraflores.blogspot.com/2017/02/la-mujer-sirofenicia-mc-7-24-30.html (consulta 25-11-2024)

Gnilka, J., El evangelio según san Marcos I (Biblioteca de estudios bíblicos 55) Salamanca: Sígueme 1993.

Rhoads, D., Jesus and the syrophoenician woman in Mark: A narrative-critical study, Currents in Theology and Mission 47 (4) (October 2020) 36-48.

Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos como relato. Introducción a la narrativa de un evangelio (Biblioteca de estudios bíblicos 104), Salamanca: Sígueme 2004.

---

[1] Com el leprós (1,40-45), el paralític (2,1-12), la dona amb hemorràgies (5,25-34), Jaire (5,21-24.35-43), etc. Rhoads, D., Jesus and the syrophoenician woman in Mark: A narrative-critical study 38-40.

[2] Com els portadors de la llitera del paralític. Cfr. Mc 2,5.

[3] Els paral·lelismes es generen a través d'aquest vínculs: A dona, A' dona grega, sirofenícia, B filla, esperit maligne B' filla, dimoni.

[4] Aquests són els paral·lismes: A dona, A' dona grega, sirofenícia, B filla, esperit maligne B' filla, dimoni. 2. Diàleg entre Jesús i la dona (abb'a'): a pa, fills, a' engrunes, fills, b gossets, b' gossets.

[5] Aquests són els paral·lelismes: a "ves" a' "se'n va anar", b filla, b' nena, c dimoni, c' dimoni.

[6] Com la resposta als fills del Zebedeu (Mc 10,43).

[7] Gnilka, J., El evangelio … 338 i 342.

[8] Gnilka, J., El evangelio … 340.