Introducció
Presentarem una anàlisi narrativa del relat de Mc 2,1-12, tot
responent a les següents qüestions.
1.
La definició de la
trama i la manera en què es desenvolupa.
A la perícope es poden distingir cinc moments
clau:
1. La situació inicial: 1-2. Jesús entra a
Cafarnaüm, s’escampa la veu, s’aplega molta gent i Jesús predica la paraula.
2. El nus: 3-4 i 7-9. Quatre homes porten un
paralític, troben l’obstacle de la multitud, fan un forat al sostre i baixen la
llitera. Tot seguit, Jesús i els mestres de la Llei discuteixen i Jesús es
revela com a Fill de l’Home amb poder per perdonar els pecats.
3. L’acció transformadora: 5.11. Jesús perdona
els pecats del paralític i l’ordena aixecar-se.
4. El desenllaç: 12a. El paralític s’aixeca i
surt.
5. La situació final: 12b. La multitud es
mostra astorada i dona glòria a Déu.
Aquests elements tenen conexions explícites de
diferents tipus:
1.
Unes connexions temporals:
“Al cap d’uns quants dies” marca el pas de la
guarició del leprós al paralític.
Dues vegades “llavors”. La primera connecta la
predicació de la paraula a l’aparició d’uns homes portant el paralític; mentre
que, la segona mostra el punt àlgid del relat en les paraules de guarició.
“A l’instant” subratlla la rapidesa de Jesús
per a llegir als pensaments dels mestres de la llei i per a respondre.
2.
Una connexió temporal
mínima:
“I” vincula la guarició del malalt amb la
reacció de l’auditori.
3.
Una connexió causal
explícita:
“Veient que” vincula l’obstacle constituït per la
multitud, amb l’acció per a superar-lo: trencar el sostre i baixar la llitera
amb la persona transportada.
Així mateix, existeixen connexions causals implícites.
La fe dels portadors i del malalt estan a l’origen del miracle de la guarició.
Així mateix, l’acusació de blasfèmia dels mestres de la llei està a la base de
l’autoproclamació de Fill de l’Home amb poder de perdonar els pecats.
Finalment, aquest text combina una trama de
revelació, per la qual Jesús es manifesta com a Fill de l’home amb poder per a
perdonar els pecats amb una de resolució, en què guareix el paralític.
Altrament, existeix una tensió entre el compliment
i el no compliment de les expectatives[1]. Quan els portadors duen el malalt a Jesús (4)
es genera l’esperança de la guarició. Quan tot semblava que es produiria
aquesta, es posposa per l’inici del diàleg amb els mestres de llei (6).
Finalment, l’expectativa es compleix amb les paraules de guarició i el resultat
d’aquesta (12).
Així mateix, la perícope incorpora un conflicte
amb les autoritats religioses. A Galilea, es produeixen cinc enfrontaments amb
una gravetat creixent (Mc 2,1-3,6). Aquestes polèmiques aborden el tema de determinar
qui és que té autoritat per parlar i actuar en nom de Déu[2].
Les autoritats religioses són les encarregades
de defendre la santedat de Déu. Tanmateix, s’adonen que Jesús s’ha atribuït un
poder exclusiu diví (cfr. Dt 29,20)[3]. Des del seu punt de vista, amb l’actitud de Jesús,
està en joc el monoteisme estricte de la religió hebrea.
L’acusació de les autoritats és greu. La
blasfèmia significava la pena de mort. Això frustraria l’acompliment ple de la
missió salvadora de Jesús, la plenitud de la qual, Marc la difereix a la creu[4].
Jesús respon a l’acusació múrriament. Així, pregunta
a les autoritats sobre si és més fàcil, perdonar o curar. Com que tant perdonar
com curar signifiquen actuar un poder diví, Jesús, en curant, afirma la seva
autoritat divina, al mateix temps que eludeix repetir les paraules de perdó que
eren percebudes com a blasfèmies i castigades amb la mort[5].
El conflicte d’aquest fragment està emmarcat en
un conflicte més ample entre Jesús i les autoritats religioses. En aquests
estadis inicials, la trama gira al voltant al risc de no poder-se instaurar el
Regne de Déu en Israel i, al capdavall, en tot el món. Aquesta trama arriva fins
a la condemna a mort de Jesús i al gir de la seva resurrecció i de
l’expectativa del seu retorn[6].
2. Les
característiques amb què es presenta cada personatge.
Podem distingir els següents personatges.
2.1.
El protagonista: Jesús.
És un personatge rodó. En aquesta perícope, sosté
un conflicte amb les autoritats i guareix un paralític. En contrast amb les
autoritats, Jesús no té poder religiós, però està identificat amb Déu. De fet,
està tan identificat amb Ell que, fins i tot, això li val l’acusació de
blasfèmia.
Jesús té poder per a penetrar en els pensaments
dels oponents, però no assoleix a moure’ls en el cor. Així, no pot assolir que
callin o que l’acceptin amb fe[7]. Pel que fa al seu desenvolupament, Jesús tant
actua, és a dir, guareix el paralític; com parla, això és, s’autorevela com el
Fill de l’Home amb poder per a perdonar pecats[8].
Quina és la funció retòrica del personatge? Qui
llegeix o escolta l’evangeli de Marc ja sap des del verset 1,1 que Jesús és “el
Messies, Fill de Déu“. Hom espera esdeveniments importants, com guariments i
exorcismes, car “s’ha complert el temps
i el Regne de Déu és a prop” (1,15). Prenent Jesús com a protagonista,
el lector el segueix com un seguidor més, veient els seus actes, com la
guarició, i escoltant les seves dites, com la d’autorevelació[9].
2.2.
L’antagonista: les
autoritats religioses.
Aquestes constitueixen un sol personatge
col·lectiu. El conforma només els mestres de la llei, tot i que, en els quatre
següents enfrontaments, s’aniran afegint d’altres grups en aquest conflicte
(fariseus i herodians).
Aquest personatge és pla i predicible. No
presenta matisos. Està sempre en oposició als valors del Regne. En aquest
fragment, li manca fe, en tant que obertura envers la immediatesa de la
salvació. En l’evangeli de Marc, la seva manca de fe està motivada per la por[10]. La seva actitud és tant oposada als valors
del Regne que, narrativament, aquest grup funciona com antagonista de Jesús[11].
La seva funció retòrica és contribuir al fet que
qui segueix l’evangeli rebutgi la mentalitat dels mestres de la llei, que és
contrari als valors del Regne de Déu de la fe, la misericòrdia o la lloança[12].
2.3.
Els personatges
secundaris
2.3.1.
El paralític.
A l’evangeli de Marc, els personatges
secundaris són els privats de poders o, en boca de Jesús, “aquests petits que
creuen en mi” (9,42)[13]. És un personatge rodó, de forma que la seva
situació canvia, de la immobilitat a la mobilitat, quan l’apropen a Jesús. En
aquest evangeli, aquests personatges representen la fe, com a condició perquè
actuï el poder del Regne de Déu. En el fragment, aquesta fe es mostra en ser transportat
fins a Jesús per altres personatges.
2.3.2.
Els quatre portadors
del paralític.
Aquests actuen en dependència de l’anterior. Són
personatges plans car representen un sol tret. Aquest tret és la fe. En aquesta,
es mostren infatigables i resistents al desànim, davant l’obstacle que representa
la multitud. En aquest miracle, la fe és la condició d’obertura a l’acció de
Déu, qui, en Jesús, perdona els pecats i guareix el paralític.
2.3.3.
La multitud.
A l’evangeli de Marc, la conformen les persones
senzilles i humils, que, en boca de Jesús, són “com ovelles sense pastor”
(6,34). Les autoritats religioses no se’n cuiden del ramat d’Israel[14].
A l’inici de la perícope, en acudir a la casa
de Cafarnaüm, la multitud representa la fe perquè el Regne de Déu pugui operar.
A l’evangeli de Marc, aquest grup cerca Jesús, vol ser curat per ell i li
fascina la seva autoritat. Després que han constatat el miracle, representa la
resposta de lloança a Déu.
La funció retòrica dels personatges secundaris consisteix
en el fet que qui reb l’evangeli s’identifiqui amb la gent senzilla i humil, que
empatitzi amb els seus sentiments en veure la guarició o en ser guarit i que,
com la multitud, senti l’admiració davant l’esdeveniment del Regne de Déu en
Jesús i, que, respongui amb lloança a Déu[15].
3. Les
referències o al·lusions a l’Escriptura que podem trobar-hi.
En diverses frases i expressions de la perícope,
existeixen referències a les següents fragments
de l’Antic Testament:
1.
“En veure la fe
d’aquella gent” (5a).
Gn 22,12. Dins la narrativa patriarcal de
l’intent de sacrifici d’Isaac, la concordança porta a un reconeixement per part
de Déu de la fe d’Abraham i a un acte
salvador de Déu en impedir el sacrifici humà (Gn 22,12).
En el fragment, s’identifica Jesús amb el
mateix Déu de la tradició patriarcal.
2.
“Fill, et són perdonats
els pecats” (5b). “T’ho mano: aixeca’t, pren la llitera i
ves-te’n a casa” (11). “Tots quedaren astorats i donaven glòria a Déu”
(12b).
Is 53,11. En el càntic del capítol 53, Isaïes
reflexiona sobre el valor redemptor del patiment d’Israel a l’exili amb una
perspectiva universalista, en benefici de totes les nacions. Marc actualitza en
la persona de Jesús la profecia que, originàriament, s’havia entès com referida
a Israel. En l’evangeli de Marc, la identitat de Jesús es va revelant als
deixebles i al lector o la comunitat que escolta. Jesús és qui porta el perdó i
la justícia a tots per mitjà del sofriment i de la creu.
Jb 33,16-27. En el discurs d’Elihú al llibre de
Job, aquest amic que consola al just afirma que la malaltia és una pedagogia
divina (16,17,19), però promet que un àngel mitjancer pagarà un rescat (23-24),
gràcies al qual, la persona afeblida pel sofriment guarirà físicament (25) en
obrir-se a la misericòrdia de Déu (26) que li perdona els seus pecats (27). Marc
actualitza la promesa del mitjancer que rescata en Jesús.
Les referències d’Isaïes i de Job, junt amb la
dita del v. 10, perfilen qui és Jesús al relat. A continuació, hi ha unes
altres que expliquen com actua, seguint una tradició exílica i postexílica en
què els israelites reflexionaren sobre els pecats i el perdó.
Sl 30,8.11-14. El suplicant invoca Déu en nom d’un
col·lectiu. Reconeix les seves culpes. Aquestes culpes venen del rigor de Déu (11a),
però demana la misericòrdia vers als seus servents (13). Finalment, la
restauració dona pas a celebrar i contemplar la glòria del Senyor.
Sl 32,1-5. El salmista explica la seva
experiència de pecat i transformació, en què la confiança en Déu ha tingut un
paper determinant.
Sl 103. L’orant atribueix el perdó de les
culpes i la guarició de les malalties (3), a la misericòrdia de Déu (8). A
diferència dels salms de lamentació anteriors, aquest se centra en la lloança i
l’agraïment pel perdó rebut (22b).
Is 38,9-2.17. Un altra referència és l’acció de
gràcies per la sanació física del rei Ezequies, en què el perdó dels pecats comporta
la preservació de la mort, tot gràcies a la misericòrdia de Déu (17).
Aquestes referències reflecteixen una tradició exílica
i postexílica sobre la fe, el perdó dels pecats atribuïble a la misericòrdia de
Déu, la restauració que comporta i l’agraïment per aquest do. Aquesta tradició transcorre
pel relat de Marc.
3.
“Això és una blasfèmia!”
(7)
Salm 130. El salmista suplica a Déu el perdó de
les seves culpes, igual que ha redimit les d’Israel. El perdó és una
característica de Déu, com el seu hesed o amor constant: “són del Senyor
l’amor fidel / i la redempció generosa” (7).
Is 43,25. En un context exílic i de restauració
d’Israel, en boca de Déu, es reivindica el perdó com d’origen diví: “Doncs bé,
soc jo, soc jo qui t’esborra les faltes. / Ho vull així: no em recordaré dels
teus pecats”.
Dn 9,9. En el marc d’una pregària en nom del
poble a l’exili, Daniel demana el perdó dels pecats sobre la base de la idea que
la misericòrdia és una característica de Déu: “en canvi, tu, Senyor, Déu
nostre, ets misericordiós i perdones les nostres rebel·lions”.
Mi 7,18. En el context d’una crisi nacional a
Judà, Miquees invoca Déu, qui s’ha mostrat en seu hesed, o amor fidel a
l’aliança, i perdona les culpes.
Aquestes referències mostren que el perdó dels
pecats és un atribut exclusiu de Déu. Així, els mestres de la Llei s’indignen
perquè Jesús assumeix aquesta condició. Està en perill la unicitat del Déu de
la religió hebrea.
Lv 24,16. El codi del Levític condemnava al
blasfem a morir apedregat.
Aquesta referència dona el context cultural de
l’acusació dels mestres de la llei. Per a ells, Jesús ha fet una transgressió
greu que mereix un càstig igualment greu.
4.
“A l’instant, Jesús,
que coneixia que pensaven així, els digué:
—Per què penseu això en el vostre cor? (8).
Cr 19,17. David, en el discurs de comiat, atribueix
Déu el coneixement de la interioritat de la persona: “Jo sé, Déu meu, que tu
examines els cors i estimes la rectitud”.
Sl 139. El cantant remarca una paradoxa: tot i
que, Déu és transcendent (l’orant el situa: “de lluny estant”); Déu és, alhora,
pròxim i íntim al salmista fins al punt del fet que li diu, “descobreixes els
meus propòsits” (2).
Pr 15,26. Al llibre de Proverbis, un paral·lelisme
mostra Déu com algú qui coneix les intencions dolentes dels impius i que les
detesta: “El Senyor detesta els càlculs perversos; les paraules bondadoses li
plauen”.
Is 55,7. En un context de restauració d’Israel,
el portaveu de Déu convida a la conversió a Déu, que perdona i que coneix les
intencions de les persones.
Ez 38,10. Ezequiel profetitza la invasió
d’Israel per part de Gog, les intencions del qual, Déu les coneix per
anticipat.
Segons aquestes referències, el coneixement del
cor de les persones és una característica divina. D’aquesta forma, Marc
suggereix que Jesús és de naturalesa divina.
5.
“El Fill de
l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra” (10).
Ez. En el llibre d’Ezequiel, hi ha més de
vuitanta referències en les quals Déu s’adreça al profeta amb l’expressió de
Fill de l’home.
Dn 7,13. El profeta diu que va “veure venir amb
els núvols del cel algú semblant a un fill d’home”. En contrast amb les
bèsties, aquesta figura representa la salvació d’Israel. Es tracta d’una figura
messiànica.
S’ha discutit sobre si el “Fill de l’home” depèn
d’aquestes fonts o, al Nou Testament, som davant el naixement d’una tradició[16]. Aquí, és l’únic cas que s’utilitza
l’expressió unida a la de “poder per perdonar els pecats”. Aquesta
autorevelació insinua un Jesús de condició divina, que salva, però amb un camí
de patiment vers a la plenitud d’aquesta salvació en la creu[17].
Conclusió
Hem mostrat com, al relat de la
curació del paralític de l’evangeli de Marc, existeix una trama articulada i
complexa, així com una secció d’una trama més ampla que recorre tot l’evangeli.
Aquesta anàlisi aporta al text el significat de la controvèrsia amb les
autoritats.
Hem vist que hi ha un protagonista,
un antagonista i uns personatges secundaris, la caracterització dels quals
contribueixen amb profunditat a la narració. Aquesta convida a familiaritzar-se
i simpatitzar pels valors del Regne de Déu.
Finalment, hem presentat les
referències bíbliques, que donen més significat a aquesta part de l’evangeli.
Presenten a Jesús com una persona d’origen diví que acompleix un projecte
salvador que està en camí vers la seva plenitud.
Bibliografia
Balz. H.,
Schneider, V., Diccionario exegético del
Nuevo Testament (Biblioteca de estudios bíblicos 91), Salamanca: Sígueme 2002.
Gnilka, J.,
El evangelio según san Marcos I (Biblioteca de estudios bíblicos 55)
Salamanca: Sígueme 1993.
Palau, B., Esquema
sobre recursos narratius, Seminari Coneixent l’evangeli des de Marc,
Barcelona, ISCREB, curs 2024-2025.
Rhoads, D., Dewey,
J., Michie, D.,
Marcos como relato. Introducción a la narrativa de un evangelio
(Biblioteca de estudios bíblicos 104), Salamanca:
Sígueme 2004.
[1] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 109.
[2] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 122.
[3] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 124-125.
[4] Cfr. Mc 10,45.
[5] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 126.
[6] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 120-121 y 127.
[7] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 149.
[8] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 146.
[9] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 189-192.
[10] Cfr. Mc 11,18; 12,12. Rhoads,
D., Dewey, J., Michie, D., Marcos ... 1167-168.
[11] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 162.
[12] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 169.
[13] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 180.
[14] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 184-185.
[15] Rhoads, D., Dewey, J., Michie, D., Marcos
... 186.
[16] Balz,
Schneider, Diccionario
exegético del Nuevo Testament (2) 1843-1853.
[17] Cfr. Mc 10,45. Gnilka, J., El
evangelio según san Marcos I 118.
